Songs for the bitch-witch women

INFO ÚTIL

Del 3 al 28 d’abril del 2024
De dimecres a dissabte a les 20 h
Diumenge a les 18 h

Idioma: Català
Gènere: Teatre | Performance

Per què el fet de ser dones implica que el que diem es posi en dubte? Des d’una Cassandra que ningú es creu a una Joana d’Arc cremada a la foguera, d’una Cristina de Tir amb la llengua arrencada a una Ana Orantes cremada viva després de denunciar els maltractaments del seu marit en un plató televisiu. Malauradament, no costa gaire trobar exemples de figures femenines ridiculitzades, mutilades o assassinades per haver alçat la veu en un espai tradicionalment dominat pels homes.
Diverses cròniques expliquen que, en certs episodis de crema de bruixes, la veu de les dones torturades s’elevava sobre el brogit del foc i podia sentir-se molt després que les flames s’haguessin extingit. Aquesta inquietant veu extracorpòria que es nega a morir és la base d’un concert escènic que s’endinsa en el món d’allò irreverent i monstruós. Perquè les dones sempre hem estat molt a prop dels monstres.

Songs for the bitch-witch women és una peça escènica a cavall entre la performance, la música i el teatre que parteix de la necessitat de trobar una “altra paraula”; una paraula física que ressoni en els nostres cossos, una paraula que recobri el seu sentit primigeni i es desprengui d’eufemismes, un llenguatge que no obeeixi les lògiques del pensament racional. SFTBWW és un concert d’una dona-monstre que es transforma constantment, que és una i que alhora és tots. Un oracle que ens llegeix l’endins, un intent de diluir la línia invisible que separa el jo del tu.

Apunts de direcció: Mariona Naudin

El disparador original d’aquest projecte és el record persistent d’un fet que em va marcar: la intervenció d’Ana Orantes al programa De tarde en tarde de Canal Sur l’any 97 i el seu posterior assassinat. Ana era una dona granadina que el 4 de desembre del 1997 va aparèixer a la televisió pública andalusa per a relatar durant 43 minuts el maltractament sistemàtic que el seu exmarit havia exercit durant quaranta anys cap a ella i cap als seus fills. Deu dies després el seu maltractador la va cremar viva al pati de la casa que compartien forçosament per ordre del jutge.

El que m’interessa del gest d’Orantes és entendre què la va empènyer a parlar de manera tan explícita durant gairebé una hora d’una intimitat que havia callat durant quaranta anys en un programa prime time. El que m’atrapa és, en definitiva, la seva necessitat de parlar, de fer públic l’abús tot sabent que probablement després de fer-ho rebria la pallissa final. El seu gest em fa comprendre que poder intercedir en la cosa pública ens atorga dignitat i ens fa humanes…

Si el que m’interessa és la necessitat de parlar, dedueixo que aquesta obra parla sobre què significa parlar, sobre la paraula mateixa, sobre com construim realitat, sobre la necessitat del ritual i de la veu pública. Decideixo inventar-me una premissa: (poder) parlar és (poder) intercedir en l’esfera pública i això ens fa dignes. No poder fer-ho, en canvi, ens deshumanitza, ens mata espiritualment.

FITXA ARTÍSTICA

Idea i direcció: Mariona Naudin
Creació i interpretació: María García Vera, Edi Pou, Sara Fontán, Núria Andorrà i Mariona Naudin
Interpretació: María García Vera / Mariona Naudin i Núria Andorrà
Producció: Imma Bové
Dramatúrgia: Marc Villanueva
Espai i vestuari: Pau Masaló
Espai lumínic: Ana Rovira
Mentoria i assessoria artística: Sofía Asencio
Ull extern: Alberto Cortés
Aquest projecte està co-produït per Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures, Festival TNT, Espai Nyam Nyam i OSIC (Generalitat de Catalunya). Amb la col.laboració de: Teatre de Palamós, El Graner-Mercat de les Flors, L’Animal a l’Esquena i “Si no vols pols no vinguis a l’era” Espai Nyam Nyam.