Schönberg: Pelleas und Melisande

Amb fortes arrels en el Romanticisme i el decadentisme finisecular, el poema simfònic Pel·leas i Melisenda sobre el text de Maurice Maeterlinck pertany al primer període de l'obra d’Arnold Schönberg, juntament amb el cicle dels Gurrelieder (Cançons de Gurre) i Verklärte Nacht (Nit transfigurada), amb la qual manté correspondències. Amb una orquestra de ressonàncies straussianes, gairebé s'hi poden sentir les raneres d'un món que s'apagava i un altre que estava a punt d'esclatar, en paral·lel a l'evolució creativa del compositor vienès, que en aquell moment portava la tensió expressiva del llenguatge tonal fins al límit i que poc després prendria “un camí més ardu”, com recordava al final de la seva vida.

Luciano Berio, sòlid coneixedor de la tradició i procliu en la seva música a la cita i la paràfrasi, va convertir la Sonata per a clarinet i piano en fa n. 1, op. 120 en el concert que Johannes Brahms mai va escriure per a aquest instrument. Ho va fer en una etapa —la dècada dels vuitanta del segle passat— molt lligada a les transcripcions i reconstruccions. En aquesta ocasió, Berio trasllada a l'orquestra l'escriptura meticulosa i densa per al piano que envolta el solista.

En aquesta partitura dedicada a la Filharmònica de Viena, formació que la va estrenar el 2015, la reconeguda compositora austríaca Olga Neuwirth ofereix una reflexió sobre la naturalesa del temps i els records en la música, on es desfan tal com ho anuncia el títol: Clocks without Hands (rellotges sense manetes).