El poema de l'èxtasi

De la mateixa manera que ho fan obres com La consagració de la primavera d'Igor Stravinski, les Gurrelieder (Cançons de Gurre), d'Arnold Schönberg, o les simfonies de Gustav Mahler, El poema de l'èxtasi, d'Aleksandr Skriabin, és una pedra angular de la transformació musical radical esdevinguda durant les primeres dècades del segle passat.
La música de Skriabin beu d'una concepció mística i teosòfica del fet musical, íntimament lligada a una correlació entre espai sonor, llum i color. Si bé és a la música per a piano on l'autor assoleix les majors cotes d'abstracció, les cinc obres simfòniques que completen el seu catàleg són monuments fundacionals del llenguatge simfònic modern. El poema de l'èxtasi és un cant de lloança a l'acció i a l'energia alliberades, al cosmos, a l'esperit i a la creació eterna, a la consciència i al temps extàtic.

Sofia Gubaidulina comparteix amb el seu paisà Aleksandr Skriabin una concepció espiritual del so. Amb el seu Concert per a viola, la compositora construeix una estructura tensa, misteriosa i elegíaca a partir d'elements mínims. El factor tímbric és decisiu en aquesta obra, que juga amb la presència d'un quartet solista afinat a distància d'un quart de to en relació amb el grup orquestral.
XY, de Pablo Carrascosa Llopis, és un encàrrec de L'Auditori en el marc de la seva estada com a compositor convidat durant la temporada 2019-2020. La música de Carrascosa treballa en la tensió entre la música popular —particularment el metall i l'electrònica— i la tradició clàssica.