Integral dels Concerts per a piano i orquestra de Beethoven (I)

Integral dels Concerts per a piano i orquestra de Beethoven (I)

Paul Lewis, piano
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Tomàs Grau, director

Programa

L. van Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 2, en Si bemoll major, op. 19
L. van Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 3, Do menor, op. 37
L. van Beethoven: Concert per a piano i orquestra núm. 4, Sol major, op. 58

Del piano funcional al piano virtuós

Beethoven va ser un gran pianista. De fet, va ser un pianista excepcional: potser el millor del seu temps. Es va batre en “duel pianístic” amb els millors i sempre va sortir-ne amb el cap ben alt i amb l’admiració del públic i dels rivals: “Aquest home deu estar posseït pel diable!”, “Té un estil brillant, però els seus modals són arrogants”, “Hi ha quelcom de meravellós en la seva expressió”. El públic vienès demanava constantment espectacle i virtuosisme (poc havia canviat des de l’època de Mozart) i Beethoven els va satisfer amb cinc concerts per a piano i orquestra compostos al llarg de 15 anys. El que duu el número 2 és el que va escriure i estrenar primer (l’any 1795), però va publicar en segon lloc. És el més clàssic dels cinc, el menys agosarat, però li va servir per a presentar-se en societat com a concertista i demostrar que era un virtuós incontestable ja als seus 25 anys. El número 3 va ser estrenat l’any 1803, quan la sordesa de Beethoven ja era manifesta, però encara no li impedia d’interpretar les seves obres. El número 4, estrenat l’any 1808, marca el final de Beethoven com a intèrpret: aquell dia va ser el darrer que va presentar-se davant el públic. Algunes crítiques de l’època van considerar-lo “el millor que mai ha compost” i alguns, com el musicòleg Emil Ludwig, l’han qualificat com “el concert per a instrument solista i orquestra més perfecte que mai s’hagi escrit”.