Catalina

Catalina no se’n va de festa: és una festa en si mateixa. Abans de sortir s’emprova les seves quatre mitges trencades a veure quines li queden millor i al matí es descobreix el pòmul morat, els repunts a dentades, el cruiximent als bessons, l’afonia. Catalina es rebenta i aconsegueix, a força de petons ben i mal donats, que les altres rebentin. Enfront del “Madame Bovary sóc jo”, que no vol ni en pintura, Catalina declara “La rumba sóc jo”, com Andrés Caicedo a la seva novel·la ¡Que viva la música!, el qual ens va ensenyar a xuclar-nos el cabell així com Lectura fácil de la nostra companya Cristina Morales (Premi Herralde 2018) ens va ensenyar a clavar-nos el cantell de la taula. Catalina peca de dansa i de literatura, però expia la seva cultura amb poca vergonya.