Rebota, rebota y en tu cara explota

Creació i direcció: Agnès Mateus i Quim Tarrida
Intèrpret: Agnès Mateus
Convidats: Pablo Domichovsky i un extra
Espai sonor i audiovisual: Quim Tarrida
Espai de llums: Carles Borràs
Cos tècnic: Carles Borràs i Quim Tarrida
Fotografia: Quim Tarrida
Producció en gira: Elclimamola

Ens hauria d’explotar la vida a la cara més sovint…
Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que tirem a l’estómac dels peixos que ens preparem per a sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixes i després ens manifestem en contra del turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx.
Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no faltin els minuts de silenci a la porta de l’ajuntament amb cada mort.
Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a cridar les coses pel seu nom. Cal perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, sobrepès, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.
Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de la gent petita que està canviant el món a poc a poc, del nostre abandonament, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú coneix i alguns pocs pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…
… ens hauria d’explotar la vida a la cara més sovint.