Víkingur Ólafsson, piano

Què succeix a Islàndia? De quin geiser surt tant de talent com per brollar a Björk, Sigur Rós, Jonsi, Múm…i ara també Víkingur Ólafsson? Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta remota illa és que la bellesa més gèlida també pot ser la més ardent: que el gel també crema. A Víkingur Ólafsson ja se l'ha batejat com el nou Glenn Gould (New York Times) per la seva manera, molt personal, d'apropar-se a la interpretació de la música clàssica, amb un llenguatge propi "temporalent volcànic", "amb do creatiu", "un equilibri entre l'esperit juganer" i la delicadesa tècnica" i "una emoció devastadora". Els crítics de Gramophone, Le Monde, The Telegraph i la BBC Magazine cauen rendits a un joveníssim pianista que és capaç d'entrar en alguns top ten dels músics millor vestits dels darrers anys  (link) o aparèixer a les llistes indie del millor de l'any competint amb tòtems del hip-hop, l'electrònica, i altres músiques urbanes (link).

El 15 de gener debuta al Petit Palau del Palau de la Música Catalana. Jugant a la mateixa lliga preciosista que Max Richter, Nils Frahm o Ólafur Arnalds, el pianista islandès arribarà amb un repertori de música de Philip Glass. Minimalisme americà que no es basa en la repetició, sinó en el canvi. Gota a gota, com un riu que es desbosda sense veure'l venir, ple d'incluències i referències cinemàtiques. Música de mínims per aconseguir màxims. Una bombolla de bellesa per a temps convulsos.

Consulteu el programa AQUÍ